Les maduixes del Maresme són una delícia que dura pocs mesos, saboroses i petitetes idels per a un bon postre. Vaig gaudir d’un dia a Mon Sant Benet com a Instagramer i hi havia la Festa Alícia alhora, amb mercat de productes de pagès, una paradeta per a cada comarca, una d’elles era la del Maresme, on hi havia unes maduixes fantàstiques.

També hi havia parada del Berguedà, és fantàstic poder viatjar tan sols movent-te per un mercat, oi?

Doncs bé, a la parada del Berguedà hi havia Ratafia, boníssima! I parlant amb la parada em varen donar unes quantes idees de postres.

Com es fa la ratafia

Tradicionalment la ratafia es fa cap a Sant Joan, que és quan les herbes estan en el seu millor moment (tot i que de vegades es fan per Tots Sants) i es consumeix a partir de Nadal.[1]

La recepta pot variar depenent de la zona geogràfica on es produeixi el licor, a la zona de la Garrotxa, on és molt popular, les variants sobre l’anterior són:

Les nous verdes només s’esberlen, i es posen senceres a la barreja (millor si són collides la nit de Sant Joan), una dotzena per litre d’aiguardent.
El temps de maduració ha de ser de 40 dies a sol i serena.
Pel que fa a les herbes, depèn molt de cada u, en general però es fan servir herbes de la zona, no tant nou moscada o canyella, encara que són prou comunes.
També és molt comú afegir-hi sucre, de 200 a 500 grams per litre.
La «ratafia catalana» està registrada com a Indicació Geogràfica.

Origen del nom ratafia

D’on ve el nom “ratafia”

Mossen Cinto Verdaguer, gran coneixedor dels temes de la terra, explicava la següent llegenada sobre l’origen de la paraula “ratafia”.

Diu que una vegada, en una masia de la nostra terra, es
trobaren tres dels seus bisbes: el de Vic, el de Barcelona i l’arquebisbe de Tarragona, els
quals esbrinaven i escatien algun assumpte en petit concili territorial.
Quan, després d’enraonar-ho bé, estigueren entesos i hagueren signat la composta,
demanaren al masover alguna cosa per fer-se passar la set. Ell, com a gran requisit, els
tragué una ampla ampolla de ratafia, que els serví en tres gots de cristall, els quals
presentà en una sola copa.
La beguda era nova per a ells, i els agradà, com sol agradar a tos els qui la tasten.
—Quina beguda és aqueixa tan bona? —li preguntaren—. Com se’n diu?
—És una beguda que nosaltres ens fem —respongué el masover.
—I no té nom? —replicà un dels bisbes.
—Jo no n’hi sé cap —respongué el pagès.
—Doncs, ja que ningú no li ha donat nom encara, donem-l’hi nosaltres —digué el bisbe—. Quin li posarem? Si en trobéssim un que fos com el segell
del tractat que acabem de fer, aquest verament seria el millor.
Els tres senyors bisbes pensaren una mica, fins que un d’ells es donà un cop de mà al front i digué:
—Rata fiat! [Queda firmat.]
Amb l’aprovació dels altres bisbes, els quals celebraren l’acudit, aqueix licor català, que és el més català de tots, quedà batejat amb un nom llatí, i  amb aquest nom és conegut a totes bandes.

Extret de http://ratafiabosch.cat/es/historia/

És una recepta molt fàcil i senzilla, amb pocs ingredients i molt sabor.